4 de setembre

Tal dia com avui, de fa 296 anys, la nostra ciutat es veia saquejada, cremada i semidestruida per les tropes Borbòniques espanyoles de Felip V. Terrassa passava a ser aixÌ una altra ciutat sotmesa al centralisme espanyol, un any abans que Barcelona. D'ençà fins els nostres dies, Espanya no ha atorgat cap mena de llibertat col·lectiva al poble català, tret d'una petita Mancomunitat que durant els anys 20 va ser desmantellada per un fill de la nostra ciutat, Alfons Sala; una autonomia durant la II República dissolta pel feixisme ara fa 70 anys, i des de l'any 1979 una petita autonomia (ara posada en dubte pel Tribunal Constitucional) sota els límits d'una constitució que els joves del nostre país no hem votat. Aquesta és la mateixa constitució que s'utilitza com a argument per privar al poble català d'expressar-se lliurament en referèndums, com és el cas del poble Arenys de Munt, on s'ha prohibit,gràcies a la pressió de grupuscles feixistes com Falange o partits ultra-centralistes com Ciudadanos, que els arenyencs puguin dir la seva opinió sobre si Catalunya ha de formar part d'Espanya o no. Fets com aquests demostren que l'estat de les autonomies no d'una més de si, i que ja és hora de retrobar la llibertat del poble català, aquella llibertat que ens van prendre per la força de les armes els mateixos avantpassats de l'actual Cap d'estat espanyol.Ja és hora d'èsser lliures, ja és hora de la República dels Països Catalans!

Bernat Pizà

Catalunya VS Espanya, l'etern combat pels recursos

Un cop més els catalans i les catalanes veiem com són retallats els nostres drets des de Madrid, tot hi haver passat per retallades anteriorment. Esta clar que Espanya mai reconeixerà que Catalunya no es una part més d'Espanya i que són majors les diferències que les semblances entre les dues societats.

Després de passar tot un seguit de tràmits que mutilaren l'estatut del 30 de Setembre de 2005 i de votar un estatut el 18 Juny del 2006 que ja era insuficient aleshores. Ara ens trobem que el govern de Madrid encara es repensa si allò que magnànimament es va donar als súbdits catalans no ens dona massa “autonomia”.

L'afer del finançament sens cap dubte es la clau de la nostra autonomia i del seu interès per seguir conservant la gallina dels ous d'or. Sembla que no se'n adonen que si poses la gallina a l'olla per fer sopa deixarà de pondre ous. Catalunya ja no es el que era fa 10 o 20 anys, el nostre país ha canviat molt des de aleshores.
La nostra estructura productiva s'ha vist modificat seguint la tendència global dels països desenvolupats. Hem deixat de perdre importància a la industria i hem enfortit més la terciarització com a causa directa de la deslocalització. El problema es que no ens hem pogut establir en els sectors punters de la terciarització com són el mercat financer i la investigació. Per tant, hem perdut pistonada en comparació amb altres regions d'Europa.

Per altre banda, Catalunya ha rebut en vuit anys més d'un milió d'immigrant de diverses nacionalitats. Aquest fet fa que els serveis públics s'hagin hagut d'ampliar per atendre l'increment de les necessitats del país, i això requereix recursos, recursos que no tenim perquè ens els neguen. Un cop més l'estat central no ens facilita les eines ni el finançament per integrar una massa poblacional nouvinguda que suposa més del 15% de la població total. Amb això queda ben clar que ho volen seguir tenint tot “atado y bien atado”.

No demanem rés que no ens pertoqui, no demanem cap euro que no l'hagi suat un treballador català, demanem el que es just i el que es mereix Catalunya, un finançament que cobreixi les necessitats socioeconòmiques del país. Digueu-me pessimista, però no crec ho aconseguim fins el dia que Catalunya sigui un estat sobirà, on absolutament tot es gestioni des d'aquí.