dimecres, 23 de gener de 2008

I al tercer dia, ressuscità d’entre els morts...

No es diu Jesús, no és un ocell, no és un avió, ni tampoc Superman. És Felipe González, aquell president del govern d’Espanya, per alguns conegut com “senyor X”, que no estava al corrent de les activitats del Ministeri de l’Interior del seu govern quan aquest ens es dedicava a dirigir el terrorisme d’estat (unes quantes sentències de “la Audiencia Nacional”), o a no investigar “suposades” tortures a ciutadanes i ciutadans catalans durant el període previ a les Olimpíades de 1992 a Barcelona (sentència del Tribunal de Justícia Europeu). Doncs bé, com si d’un profeta es tractés, en Felipe desembarca aquests dies i fins a la victòria final (d’en ZP, na Magdalena, na Carme Chacón i d’altres grans parts exitosos de l’estat) a terres catalanes. I un servidor, escoltant a la direcció del PSC declarar-se felipista sense ambatges, reflexiona sobre el sentit moral de declarar-se’n, de felipista, i va encara més enllà, al reflexionar sobre el sentit útil d’aquesta definició. Felipista és, en el sentit etimològic del mot, aquell seguidor de Felip o de les ensenyances de Felip, Felip d’Hispalis o Felip de Sevilla (1982-1996), un profeta del Partit Socialista Obrer Espanyol que causà sensació en les primeres èpoques de la monarquia post-franquista, com a cap de govern del règim. Un dia de 1996, arrossegat pels nombrosos escàndols de corrupció política i econòmica d’unes quantes persones dels seus equips, va perdre unes eleccions i se’n va anar a casa, que és el que fa un profeta a qui es deixa de creure. Es va quedar sense feina? No. Un petit llogaret d’irreductibles felipistes es resisteix ferotgement al pas del temps i de la història. Els i les aleshores joves d’aquells temps són ja persones amb responsabilitats importants que cresqueren a l’escalfor de les llegendes que s’explicaven d’en Felipe, des de les set plagues que va llençar sobre UCD fins a aquell manantial de llet i mel que brollava en forma de calers del no res (FILESA). Moralment doncs, cal preguntar-se com a mínim si ésser felipista és recolzar el terrorisme d’estat, la tortura i la malversació sistemàtica de fons públics, o no. Des d’un punt de vista més utilitarista, és a dir, reflexionant sobre allò que el profeta portà a terres catalanes, o més ben dit, allò que no portà, hom podria arribar a preguntar-se sota quins mandats la xarxa viària catalana hagué de recórrer a la instal·lació massiva de peatges per tal no tan sols de mantenir-se sinó d’existir. Hom podria fins i tot arribar a recordar l’utilíssim TGV Madrid-Sevilla (Hispalis) a l’any del senyor de 1992. Però per a aquelles i aquells qui no gaudeixen de bona memòria, encara avui tenim recordatoris de tot allò que aquest profeta no va portar, i en tenim perquè encara avui estem intentant resoldre el desastre.
Així doncs, podem concloure que la campanya del PSC per a aquestes eleccions es basa en les essències, en sentit literal (perfums?), i en sentit metafòric (Felipe?). Moral i pràcticament inútil.