Un cop més els catalans i les catalanes veiem com són retallats els nostres drets des de Madrid, tot hi haver passat per retallades anteriorment. Esta clar que Espanya mai reconeixerà que Catalunya no es una part més d'Espanya i que són majors les diferències que les semblances entre les dues societats.
Després de passar tot un seguit de tràmits que mutilaren l'estatut del 30 de Setembre de 2005 i de votar un estatut el 18 Juny del 2006 que ja era insuficient aleshores. Ara ens trobem que el govern de Madrid encara es repensa si allò que magnànimament es va donar als súbdits catalans no ens dona massa “autonomia”.
L'afer del finançament sens cap dubte es la clau de la nostra autonomia i del seu interès per seguir conservant la gallina dels ous d'or. Sembla que no se'n adonen que si poses la gallina a l'olla per fer sopa deixarà de pondre ous. Catalunya ja no es el que era fa 10 o 20 anys, el nostre país ha canviat molt des de aleshores.
La nostra estructura productiva s'ha vist modificat seguint la tendència global dels països desenvolupats. Hem deixat de perdre importància a la industria i hem enfortit més la terciarització com a causa directa de la deslocalització. El problema es que no ens hem pogut establir en els sectors punters de la terciarització com són el mercat financer i la investigació. Per tant, hem perdut pistonada en comparació amb altres regions d'Europa.
Per altre banda, Catalunya ha rebut en vuit anys més d'un milió d'immigrant de diverses nacionalitats. Aquest fet fa que els serveis públics s'hagin hagut d'ampliar per atendre l'increment de les necessitats del país, i això requereix recursos, recursos que no tenim perquè ens els neguen. Un cop més l'estat central no ens facilita les eines ni el finançament per integrar una massa poblacional nouvinguda que suposa més del 15% de la població total. Amb això queda ben clar que ho volen seguir tenint tot “atado y bien atado”.
No demanem rés que no ens pertoqui, no demanem cap euro que no l'hagi suat un treballador català, demanem el que es just i el que es mereix Catalunya, un finançament que cobreixi les necessitats socioeconòmiques del país. Digueu-me pessimista, però no crec ho aconseguim fins el dia que Catalunya sigui un estat sobirà, on absolutament tot es gestioni des d'aquí.
Després de passar tot un seguit de tràmits que mutilaren l'estatut del 30 de Setembre de 2005 i de votar un estatut el 18 Juny del 2006 que ja era insuficient aleshores. Ara ens trobem que el govern de Madrid encara es repensa si allò que magnànimament es va donar als súbdits catalans no ens dona massa “autonomia”.
L'afer del finançament sens cap dubte es la clau de la nostra autonomia i del seu interès per seguir conservant la gallina dels ous d'or. Sembla que no se'n adonen que si poses la gallina a l'olla per fer sopa deixarà de pondre ous. Catalunya ja no es el que era fa 10 o 20 anys, el nostre país ha canviat molt des de aleshores.
La nostra estructura productiva s'ha vist modificat seguint la tendència global dels països desenvolupats. Hem deixat de perdre importància a la industria i hem enfortit més la terciarització com a causa directa de la deslocalització. El problema es que no ens hem pogut establir en els sectors punters de la terciarització com són el mercat financer i la investigació. Per tant, hem perdut pistonada en comparació amb altres regions d'Europa.
Per altre banda, Catalunya ha rebut en vuit anys més d'un milió d'immigrant de diverses nacionalitats. Aquest fet fa que els serveis públics s'hagin hagut d'ampliar per atendre l'increment de les necessitats del país, i això requereix recursos, recursos que no tenim perquè ens els neguen. Un cop més l'estat central no ens facilita les eines ni el finançament per integrar una massa poblacional nouvinguda que suposa més del 15% de la població total. Amb això queda ben clar que ho volen seguir tenint tot “atado y bien atado”.
No demanem rés que no ens pertoqui, no demanem cap euro que no l'hagi suat un treballador català, demanem el que es just i el que es mereix Catalunya, un finançament que cobreixi les necessitats socioeconòmiques del país. Digueu-me pessimista, però no crec ho aconseguim fins el dia que Catalunya sigui un estat sobirà, on absolutament tot es gestioni des d'aquí.
Entrades
1 comentari:
evidentment no ho aconseguirem fins que no siguem un estat propi.. quants espanyols coneixen la paraula just? treballar? suar?
aix.. ns veiem dema ;)
Publica un comentari a l'entrada